Ànima compartida (2015)

BIENNALE DI VENEZIA

ÀNIMA COMPARTIDA

Impossible, per a un artista, romandre insensible a aquest ecosistema que ofereix el Principat d'Andorra. En aquest territori muntanyós d'una gran bellesa, encastat a la serralada dels Pirineus, entre França i Espanya, una naturalesa omnipresent voreja una naturalesa urbana que alguns podrien considerar, amb el seu imponent desplegament de botigues i comerços de tota mena, als límits del kitsch. No obstant això, la muntanya no és mai gaire lluny i els habitants poden sentir-se, al capdamunt dels cims nevats, a prop del cel i de l'infinit, en una mena d'eufòria sublimatòria. És en aquest entorn excepcional on el jove Joan Xandri va créixer.

Té deu anys quan els membres del moviment Supports/Surfaces irrompen de manera estrepitosa en el món de l'art, fent miques el camp de la imatge i obrint la via a un dels avenços estètics més contemporanis. Són artistes originaris de Niça i Montpeller: Vincent Bioulès, Louis Cane, Daniel Dezeuze, Patrick Saytour, Claude Viallat, que, amb la seva exposició al museu de Le Havre, el 1969, La peinture en question (La pintura en qüestió) manifesten clarament les seves intencions amb quadres que «només tenen a veure amb ells mateixos». Artistes que s'havien posat en evidència gràcies a una curiosa manifestació a Coarasa, un poblet voltat de turons i oliveres als Alps Marítims. La penjada salvatge de pintures sense bastidors pels carrers serà seguida, a la regió del Migdia, per una dotzena d'altres intervencions a l'aire lliure. Radical, Claude Viallat hi va presentar fins i tot unes teles col·locades al revés al museu de Ceret. Una d'aquestes obres encara s'hi conserva. Nombroses teles es van presentar d'aquesta manera a la galeria Templon, en diferents exposicions. També podem assenyalar que Ben, l'artista de Niça, va penjar, el 1972, una petita tela industrial a l'inrevés. Aquesta voluntat d'evidenciar la realitat física del suport i la materialitat de la superfície, Joan Xandri la descobrirà quan entrarà a l'Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, el 1971.

Algunes dècades després, l'artista andorrà no ha oblidat la lliçó de Claude Viallat i, en aquest context d'una presa de posició afirmativa, construirà la instal·lació que presenta a la Biennal de Venècia. És clar que per a ell la pintura és, primer de tot, una experiència personal i no és d'aquells artistes que volen canviar el món. Tampoc no creu en la provocació gratuïta. Per a ell, perquè ofereix una atmosfera d'intimitat difícilment reemplaçable, la galeria no deixa de ser sinó un meravellós receptacle per a les obres d'art. Formalment, si Supports/Surfaces el va ajudar en la seva reflexió, se sent molt a prop dels neoexpressionistes i del misticisme d'Antoni Tàpies.

Joan Xandri, el pintor, ataca les seves superfícies seguint la urgència dels seus estats íntims, segons unes vies que semblen desfer-se i reorganitzar-se en les xarxes decalades i enterbolides de la matèria. Amb una paleta limitada a tons essencials i recurrents, negres, blancs, vermells, verds i blaus apaivagadors, ajusta instintivament una disbauxa dirigida de forces antagonistes, mitjançant capes i subcapes, bòfegues i enfonsaments. Queda clar que, com a partidari de la realitat, cultiva un vocabulari de matèries sacsejades.

Aquí, ens convida a mirar un bestiari sobre el qual qualsevol anècdota sembla impossible. On ha vist i on s'ha trobat amb aquests animals que ens descriu amb aquest estil que el caracteritza? Potser en aquesta naturalesa andorrana que constitueix la base de la seva cultura, però que sap restituir-nos en una irregularitat tan rica d'insinuacions i encantaments que assoleix una mena d'autosuficiència semàntica. L'enigma, perquè n'hi ha un en cada quadre, deixa el camp lliure a una contemplació que no cessa de prodigar meravelles. Evocat, suggerit, de vegades, fins i tot, sobreentès, el subjecte apareix com si estigués dotat d'una presència física pròpia i peremptòria. Memorialista d'un món familiar, per bé que totalment estrany en la seva presentació, Joan Xandri no para mai de celebrar els seus rituals en la seva cerca ardent de la veritat de l'home i la pintura. I aquesta veritat, la busca des de sempre en la naturalesa, on se sent realment com a casa amb animals que, gairebé, podrien substituir els humans.

La seva sensibilitat del moment, però, l'arrossegarà per una altra via, en una segona mirada que vol fer compartir al públic. Per això ha posat a punt una estratègia i un dispositiu tècnic molt precís. Presenta una vintena de quadres com la llarga proa d'un vaixell, col·locats drets directament sobre el terra i intricats, sovint cap per avall, amagant també algunes parts de les obres adjacents, amb tot el conjunt formant un trencaclosques gegant que neix en un racó de la sala reservada per a aquesta instal·lació. Les teles amb bastidors han estat sempre la manera de presentar la pintura. Duen al seu si una càrrega cultural important, essencial. Agrupant-les directament al terra, es reforça la idea d'hermetisme, de muralla, de resistència a la visibilitat de l'obra. El visitant, però, també percebrà escletxes per on podrà veure pintures. Mentre el pintor cerca una visió coherent en l'espai que determina la superfície del seu llenç, l'artista del postmodernisme multiplica aquí les vistes parcials, fragmentàries, fins i tot derisòries.

En aquesta ocasió, les accions de Supports/Surfaces han aflorat a la memòria del pintor en aquest desig que manifesta l'artista de dialogar amb el públic tot preservant la seva intimitat. Abaixar els quadres del seu lloc preferent de l'exposició és treure'n l'aura tradicional, però també és ensenyar els quadres d'una altra manera i, en part, una provocació en el sentit que hi ha una voluntat de dessacralitzar la pintura.

Presentar el dors d'una pintura també pot provocar, però, una gran perplexitat en el visitant fins a adonar-se que el pintor vol que es plantegi la qüestió de la intimitat i dels seus límits en un món globalitzat. Una intimitat cruelment escarnida i devastada en l'actualitat per la potència salvatge de les xarxes socials, Internet, Facebook, Google i totes les eines de la telemàtica. Davant de la tirania d'una gegantina memòria digital imposada pel suau poder vertical de les grans empreses d'Internet en què l'amnèsia és, de facto, totalment impossible, ja que totes les dades són emmagatzemades i el perímetre privat de milers de milions d'individus ha desaparegut. El control exercit sobre la nostra vida privada ha esdevingut d'una eficàcia i d'una amplitud mai igualades en la història de la humanitat. I, si bé comencen a fer-se sentir un cert malestar i un neguit davant de la quasiimpossibilitat d'un "dret a l'oblit" i d'esborrar dades personals, la mateixa idea d'un canvi de situació es presenta com un miratge.

I aquesta reflexió per aprehendre els límits és exactament la que cadascú s'ha d'imposar avui dia per salvar la seva intimitat, encara més, la seva ànima, reflexió a la qual ens convida amb la seva instal·lació Joan Xandri, l'artista andorrà. I, en fer-ho, ens arrossega cap a un altre indret, un espai insòlit on l'espectador i observador és embarcat per la seva imaginació en una segona mirada, el flux de la qual neix en una instal·lació que, de manera voluntària, enterboleix els codis tradicionals de la pintura.

Dr. Henry Périer

SHARED SOUL

It is impossible for an artist to remain insensitive to the ecosystem of the Principality of Andorra. In this mountainous territory of extraordinary beauty, nestled in the chain of the Pyrenees between France and Spain, nature, omnipresent, rubs shoulders with an imposing urban scene of shops and commerce of all kinds, judged by many to be bordering on kitsch. But the mountains are very close and the inhabitants can feel, on those snowy summits, near the sky and infinity, in a sort of subliminal euphoria. The young Joan Xandri grew up in this exceptional environment.

He was ten years old when members of Supports/Surfaces made a sensational entrance into the art world, shattering the very notion of image and opening the way to a particularly contemporary aesthetic advance. Artists from Nice and Montpellier-Vincent Bioulès, Louis Cane, Daniel Dezeuze, Patrick Saytour, Claude Viallat-with their exhibition at the museum of Le Havre in 1969, La Peinture en question, announced their intentions clearly, with paintings that «refer only to themselves». These were the artists who drew attention to themselves with a strange show in Coaraze, a small village surrounded by hills and olive trees in the Alpes-Maritimes department. The unconventional hanging of canvases without stretchers in the streets for this exhibition was followed in the south of France by a dozen or so shows in the open air. The radical Viallat went so far as to hang paintings back to front in Céret. One of those works is still there in the museum. A number of canvases were shown in different exhibitions in the Templon Gallery. One might also recall that Ben, an artist from Nice, hung a small industrial canvas back to front, in 1972. Joan Xandri encountered this desire to insist upon the physical reality of the support and the materiality of the surface, when he became a student at the Ecole des Beaux Arts in Toulouse in 1971.

Several decades later, the Andorran artist has not forgotten the lesson of Claude Viallat , and it is in the context of affirmation of that principle that he has constructed the installation to be shown at the Venice Biennale. Of course, for him painting is first and foremost a personal experience and he is not one of those artists who set out to change the world. As he does not believe in gratuitous provocation, the gallery remains for him the ideal receptacle for works of art because it offers an irreplaceable atmosphere of intimacy. Where form is concerned, if Supports/Surfaces helped him in his reflection, he feels himself very close also to the neo-expressionists and to the mysticism of Tapiès.

Joan Xandri, the painter, attacks his surfaces in accordance with his intimate sensations and with ways that seem to unmake and reorganize themselves in the shifting and hazy webs of the material. With a palette limited to essential and recurrent tones-blacks, whites, reds, softening greens and blues-he adjusts instinctively a regulated abundance of antagonistic forces, by coats and under-coats, blisters and craters. We begin to realize that this champion of reality develops a vocabulary of modified, unstable materials.

He invites us here to contemplate a bestiary about which any narrative seems to be impossible. Where can he have met and seen these creatures that he describes with his characteristic style? Perhaps in that Andorran nature which constitutes the basis of his culture, but which he restores to us in an unreality so richly suggestive and enchanting that it attains a sort of semantic autonomy. The enigma-for there is one in each painting-leaves the field open to a contemplation no less richly marvellous. Evoked, suggested, sometimes only implied, the subject appears as if endowed with a physical and peremptory presence. As memorialist of a world that is familiar yet utterly strange in its presentation, Joan Xandri continues to elaborate his rituals in his quest for the truth, of humanity and of painting. And he always seeks this truth in the natural world, where he feels truly at home with the animals, which might almost replace human beings.

But his present concerns have led him in another direction, to a second way of looking that he wishes to share with the public. For that purpose he has worked out a strategy and a very precise technical plan. Some twenty paintings are arranged like the long prow of a ship, placed standing on the ground and overlapping, often upside down, hiding parts of the adjacent pieces. The whole constitutes a giant puzzle that takes shape in a corner of the room reserved for this purpose. Canvases on stretchers and in frames have always been the normal way paintings are exhibited. They thus bear an important, even essential cultural charge. In grouping them together, on the ground, the artist reinforces the idea of abstruseness, of a wall or barrier, of resistance or obstruction of the visibility of the work. But the visitor will also perceive cracks or fissures through which he may glimpse paintings. Whereas the painter normally seeks a coherent vision in the space determined by the surface and dimensions of the canvas, the post-modern artist multiplies views that are partial, fragmentary, even absurd.

Recollection of the performances of Supports/Surfaces shows through here in the evident desire of the artist to engage in dialogue with the public while preserving his privacy. To take paintings down from the picture rails is to take away their traditional aura, but it is also to show them in another mode; thus it is also a provocation, in the sense that it demonstrates a desire to deconsecrate the art of painting.

But showing the reverse side of a painting may also plunge the visitor into perplexity, until he realizes that the painter wants him to pose the question of privacy and its limits in the globalized world of today, that privacy that is so cruelly flouted and shattered by the unbridled power of the social networks-Internet, Facebook, Google, and all the tools of data communication. Under the tyranny of a gigantic digital memory imposed by the soft vertical power of the huge internet firms, where amnesia is de facto impossible because all data are stored somewhere, the perimeter of privacy of billions of individuals has disappeared. The control over our private lives has taken on a degree of efficiency and amplitude never before equalled in human history. And even if a certain unease is beginning to be felt in the face of the near-impossibility both of a "right to forget" and of the permanent erasure of private data, the very idea that that might somehow change has become a mirage.

It is to this reflection on the limits to which one must go today to safeguard his or her privacy, even his or her soul, to which the Andorran artist, Joan Xandri invites us. In doing so, he leads us into an elsewhere, a strange space where the observer embarks, through his imagination, upon a second way of seeing, one whose source lies in the artist's installation, which voluntarily scrambles the traditional codes of painting.

Dr. Henry Périer