Alternatura (2019)
UNA (ALTRA) NATURALESA
De tant en tant acostumo fer cap a un dels espais que el Joan utilitza per donar sortida a la creativitat que necessita exterioritzar. M'agrada anar-hi perquè així puc veure com va progressant el seu treball i, també i sobretot, perquè mantenim unes converses interessants i, penso, enriquidores. Haver pogut veure de manera regular l'evolució de la seva obra, –en la que jo anomeno segona etapa artística–, ha significat que no m'hagi agafat de sorpresa el contingut de l'exposició que ara ens proposa, perquè és el resultat previsible d'aquesta evolució.
L'interès per la naturalesa ha estat sempre present, durant els darrers anys, en la seva activitat artística. La reflexió prèvia –ben allunyada dels moviments del mercat o dels automatismes de certs corrents artístics, per posar dos exemples– que el porta a l'inici d'una nova obra, incorpora inevitablement elements que podem circumscriure a una de les accepcions que el diccionari ens ofereix sobre la paraula natura: el conjunt de les produccions en què no intervé l'ésser humà; això sí, molt sovint per oposició a l'activitat humana. Si en un primer moment s'interessa sobretot per l'ésser humà i pel món animal, progressivament es va centrant en una part més essencial d'aquesta natura: la terra.
Un cop se'ns evidencia aquesta realitat, podem entendre millor l'exposició en el seu tot. Ens explica part de la seva reflexió i ens diu: us ho traduiré amb les meves obres d'aquesta manera. I el resultat és aclaparador, al meu entendre, per molts motius. En primer lloc per la força que transmeten cadascuna de les obres, i totes elles en conjunt. La força de la rotunditat. La força de la matèria. La força dels colors i dels contrastos. La força del concepte. I amb això no pretenc dir que són unes obres dures, inabastables, ans al contrari: són obres fortes perquè ens interpel·len i no ens deixen espai per a la indiferència.
Ens trobem davant un entorn ple d'estructures que volen emergir o que ja ho estan fent. No sabem si poden ser orgàniques o inorgàniques, si representen alguna cosa que coneixem o si són fruit de la imaginació, però allò que se'ns fa evident és que no són estàtiques, malgrat estar representades mitjançant unes estructures que sí que ho són. La component tridimensional –sovint física, però fins i tot present, almenys conceptualment, en els dibuixos plans– incorpora a més, amb el discurs que ens proposa i amb el dinamisme subjacent a la realització concreta, la quarta dimensió: el pas del temps i la seva acció.
Considero necessari destacar en aquest punt d'anàlisi la importància dels materials utilitzats. Les textures i els contrastos en el tractament superficial de les peces contribueixen a fer més evident la transmissió de la particular iniciativa creativa. Per provocació, per optimització constructiva, per motius estètics, per tot plegat o per qualsevol altre motiu, ens posa davant l'evidència de voler utilitzar certs materials que ataquen frontalment el concepte que denuncia. Aquesta aparent contradicció forma part ¾conscientment o no¾ de la seva reflexió i la utilitza per donar un major èmfasi a la proposta.
De la mateixa manera penso que el tractament del color té un paper essencial en l'expressió del seu pensament i en l'assoliment, és clar, d'un resultat estètic convincent. Uns pigments que a vegades cal buscar entre les profunditats del relleu de la superfície pictòrica, però que sense la seva presència l'obra ens semblaria pobra, coixa o distorsionada. Uns contrastos no sempre evidents teòricament, però que trobem del tot necessaris i oportuns.
I com a resultat de tot plegat assoleix la creació d'una naturalesa pròpia, d'una altra naturalesa, que en cap cas vol competir amb la naturalesa tangible. Recrear processos naturals, prendre consciència de realitats altres, potser de realitats perdudes o oblidades. Una naturalesa que, n'estic convençut, adquiriria una nova dimensió conceptual si la podéssim veure, lluny de les quatre parets d'una sala, en íntima connexió amb el referent que provoca la seva concreció. Un camí que l'artista hauria d'explorar, actuant directament –però de forma diferent, és clar– davant l'actitud que qüestiona: la intervenció dels humans en l'espai que els acull i que els permet continuar donant voltes a la roda d'un (altre) futur.
L'artista se sent cridat per una realitat que el qüestiona i que ell, al seu torn, també qüestiona. Decideix deixar de banda la placidesa de la contemplació i evocar altres espais i altres moments. I ens presenta la seva reflexió de manera contundent, amb unes formes que, tot i poder semblar complexes malgrat la seva senzillesa, són l'expressió d'una recerca profunda i visceral que ens obliga a expressar la nostra emoció, ja sigui assumint o rebutjant el seu discurs i les seves vivències, modelats a través de les obres. Sense lloc, però, per a les mitges tintes.
Francesc Rodriguez Rossa
ALTERNATURA
L'inici dels temps.
L'origen.
El buit.
El no-res.
Una ínfima part, en un tot de buidor absoluta, on ni la foscor té dret a existir.
On res existeix.
L'inexistència del tot.
De sobte, l'eclosió.
Fruit d'aquest event fortuit, la Terra Mater. La Pangea.
L'incandescent centre de la mare terra, amamanta la lava expresionista.
El magma tenyeix de cendra l'humida terra de la superficie.
Aquesta terra fèrtil del sotabosc, arrela i crea un puntillisme d'arbres i matolls.
Troncs estucats d'escorça, com si de textura sobre el quadre blanc es tractés.
Escorça que protegirà les branques d'on floriran fulles i fruits a bessar de pigment.
Dels fruits, llavors de fertilitat pintaran de nou el cicle vital.
I mirant a munt, més amunt del llenç, protegint-nos de l'univers bisantí: El cel.
Pinzellades de núvols color marfil oferiran l'aigüa com ofrena a rius, llacs i finalment al cian de l'oceà.
Sobre el caballet, el mar esculpint onada a onada la pedra romànica que quedará tenyida de blanc quan vingui l'hivern.
I quan l'abril hagi desglaçat, els animals deixaran d'hivernar. L'autor de l'obra fará evolucionar els insectes barrocs, els mamífers neoclàsics, les aus rococó i els cetacis gótics fins donar el fruit humà.
L'última capa de pintura. Els últims retocs.
Heus aquí l'Home. La firma de l'artista del romanticisme.
Davant vostre, la ópera prima renaixentista.
L'enteniment, la raó, el pensament, la creació, l'interpretació, la reinterpretació, la reflexió i l'expressió.
En definitiva: l'art.
L'art que intenta entendre el seu entorn, el moment que li ha tocat viure.
Recercant perquès, i paral·lelament expressant sensacions i emocions del ser.
I en aquesta societat freda, hostil, mecanitzada, vanguardista, efímera, contemporania, decorativa, digitalitzada y globalitzadament velóç.
Tal vegada massa fugaç perquè tinguem temps d'adaptar-nos'hi.
I tot sovint, recordant l'Origen paleolític, l'arrel neolítica, la Mare Terra. El pigment com matèria prima.
Cercant la natura que se'ns separa, que se'ns allunya, que se'ns escapa entre els dits tacats de pintura, que es difumina i es torna borrosa i ininteligible.
La Natura. L'anhel melancòlic de bellesa, sempre excelsa i suprema.
"Alternatura" és la mescla d'admiració i respecte que sent Joan Xandri per la natura, entesa com l'origen, com arrel última i primera. L'alfa i l'omega de l'existència.
Però és també un crit d'alerta, un lament cap on ens estem dirigint, cada cop més allunyats de l'Inici, i més aprop del final.
Natura, retorna.
Pigment, il·lustra'ns.
Pau Xandri